0 Sortim de Xile per Entrar a Perú! Ruta Panamericana (Vídeo).

Després de 80 dies recorrent les carreteres xilenes entre deserts, volcans, bells paisatges i moltes onades fredes entrem a un nou país per quarta vegada en aquest viatge, però aquesta vegada amb una petita variació, serem 3 persones a creuar la frontera ja que el Niko (el nostre amic finés) encara viu amb nosaltres a La Simpi (casa rodante, autocaravana, motorhome...). Com sempre, abans d'explicar-vos les historietes acompanyades de fotos, us mostrem un resum en format de vídeo que hem editat amb tant de gust per vosaltres, com cada setmana ;)

L'entrada a Perú es fa lenta però no ens podem queixar... Just entrar a la Duana entre Arica i Tacna ,vam veure com revisaven un cotxe d'un xilè de d'alt a baix, fent-li treure tots els trastos de l'interior del vehicle... I ja us podeu imaginar... ens ho fan a nosaltres i ja poden muntar la carpa que va per llarg! Kayak, esquís, snowbards, paddle, longboards, shortboards, raquetes de neu... més la nostra casa!

Però per sort ens va tocar un gandul que no va voler revisar res a excepció de posar-se pesat amb les dues bicicletes que portem al cul de La Simpi. El senyor ens volia fer pagar un dipòsit de 15 dòlars per bicicleta, quantitat que al sortir del país ens havien de tornar per assegurar-se de que no les vendríem dins el país. Claro, claro... L'Òscar que li va tocar fer els tràmits sol, es va posar dur que no pensava pagar aquesta quantitat fins que com a bon català, ho va aconseguir.

Vam fer els primers kms mirant a ambdós costats de la carretera buscant quelcom que s'assemblés a un restaurant. No es va fer d'esperar molt i vam parar davant unes xaboles fetes de fusta a on dos senyores ens van servir el primer menú peruà. Encara no érem conscients de com canviarien els nostres costums alimentaris els 'menús peruans' amb un preu de 3 a 8 Nuevos Soles, és a dir, de menys de 1€ a 2€.

Els menús inclouen un entrant que acostuma ser una sopa de pollastre o peix, un segon i un refresc. El 'segon' generalment és un plat abundant d'arròs amb 'lomo saltado', 'pollo frito', 'pescado frito'... hi ha una gran varietat. I el 'refresco' és una beguda preparada per ells mateixos a base d'aigua bullida amb blat de moro, llimona, llinosa, ordi, pinya, mandarina... tot ben fresc!

Van passar uns dies fins que el nostre estomac es va familiaritzar amb la cuina peruana i menjar a fora tant sovint, ja que en tot el viatge hem cuinat a l'autocaravana quasi sempre i quasi no hem patit per diarrees, menys ara.

Amb l'estomac ple vam fer una breu parada tècnica a una benzinera, aquí li diuen 'grifo', a la primera 'ciutat' del sud del Perú 'Tacna' per omplir els dipòsits d'aigua i gasoil per continuar la ruta cap a la costa que encara ens quedava una mica de camí. Amb l'últim raig de llum vam arribar altra vegada a la costa però aquesta vegada peruana enlloc de xilena, concretament a Boca del Río. 

L'endemà al matí vam esmorzar els cereals de rigor i vam conduir per la Panamericana, la carretera que voreja la costa pacífica en direcció nord i amb una única destinació, que encara no la sabíem però la sabríem al trobar l'indret que tots buscàvem; una onada solitària en una bonica cala per acampar un quants dies. Després d'una hora conduint ho vam trobar: Onada, platja i tranquil·litat.

Aquí vam passar les primeres nits a la costa peruana, però sempre amb l'aplicació 'Tsunami Alert' encesa, ja que al nord de Xile hi havia varis terratrèmols al dia i la zona estava molt inestable... Ens va caure molt bé a tots trobar aquest indret tranquil per carregar les piles d'energia i surfing.

Durant aquella setmana la rutina era conduir alguns kms fins que trobàvem alguna cala accessible per acampar un parell de dies i continuar. Pràcticament a totes les cales les úniques persones que hi arribaven eren pescadors, així que com us podeu imaginar, de marisc no va faltar! Al vídeo podeu veure la classe magistral de l'Òscar ensenyant-nos com preparar i cuinar crancs.

A 'Ite' vam fer una parada tècnica per omplir el rebost i a la mateixa tenda vam conèixer una noia, la Katty molt simpàtica ella, que ens va acompanyar fins a una estació de servei, 'grifo', a on podéssim reomplir els dipòsits d'aigua. Al final vam compartir una bona estona amb ella entre fotos i riures. Gràcies a ella no ens vam perdre el sol caient per darrera dels aiguamolls 'Humedales' de la zona.

Però... tota llibertat s'acaba (temporalment) i a la gran ciutat de 'Ilo' vam haver d'entrar per estacionar-nos uns dies, que al final van ser molts més dies dels esperats! Quan viatges es van acumulant coses que has de fer i que generalment no pots dur a terme als pobles petits fins que arribes a una ciutat o simplement, un poble més gran. Llavors fas una llista on hi apuntes totes aquestes tasques amb la missió d'aconseguir tatxar-les totes ja que no saps quan temps passarà fins que les puguis tornar a tatxar. A vegades la tasca més simple, com trobar uns segells per enviar unes postals, es pot tornar la missió més complicada de la teva vida. I no parlem de trobar unes postals! Això ja és impensable!

Tot no és gris! Per sort hi havia una onada bastant assassina a la perifèria de la ciutat i un passeig 'malecón' ben nou i maco, a on anàvem a còrrer al matí i a rodar una mica amb el longskate de Flama Surfboards, quan la calor ens ho permetia. Calor. La calor ja és més intensa que a Xile.

Per cert... a cada cantonada pots trobar cartells com aquest. Mmmm... tindran algún problema? Massa alcohol potser? :)

Amb aquesta posta de sol ens acomiadem fins a la propera entrada. A veure que ens ofereix aquest país tant ric i variat culturalment i climàticament!

0 SurfSpot: El Gringo, Arica, Xile.

El Gringo: Arica és just a la frontera entre Xile i Perú. En aquesta ciutat costanera hi ha bons beach breaks però si busques onades més radicals llavors has d’anar fins a la península d’Alacrán, allà trobaràs l’onada més bestia de tot Xile.

El Gringo; podríem dir que és només per bodyboard però al 2007 van fer una prova del campionat mundial de surf de taula curta... parlem d’una onada super curta, molt poc fons i ple de roques. Taules trencades, gent ferida... tot això i més és el Gringo!

0 San Pedro de Atacama: Salars, Sandboard i Valls encantades!

Gran dilema el que vam tenir… Anar o no anar al nombrat Desert d'Atacama? Valia la pena fer 1.000 kms? Durant varis dies li vam estar donant voltes… Però finalment vam posar rumb a les càlides terres del interior de Xile. Abans de continuar amb les historietes i les fotos, us deixem el vídeo resum d’aquest lloc tant peculiar!

Link del vídeo http://youtu.be/yu9h26KyYN8

Quan portàvem conduint uns 200 kms des de Antofagasta (que es troba a la costa) l'Òscar va notar que li començava a faltar aire al respirar… Vam mirar l'altímetre i ja marcava 3.290 m d'altitud! La Cris es va passar tot el trajecte estirada al sofà de l'autocaravana ja que encara estava amb antibiòtics pel queixal del seny i el cos el tenia sense energies, l'elevada altitud no l'ajudava gens i ja es podia preveure que l'estada a San Pedro de Atacama no seria gens fàcil per ella… El camí cada vegada s'anava convertint més àrid i sec.

                                                                     

L'entrada al poble de San Pedro de Atacama ens va tranquil·litzar una mica, al veure que encara conservava un cert encant tot i ser el campament base de tots els turistes que volen visitar el desert, el Valle de la Luna, el Valle de la Muertei el famós Salar de Yuni a Bolívia. De seguida vam trobar un bon lloc per aparcar l’autocaravana, vam donar una volta i vam planificar quines activitats faríem i com les podríem fer sense gastar-nos gaires diners. Ah! De seguida vam buscar fulles de coca ja que segons diuen ajuden a no tenir mal d'alçada que tant fa patir als turistes que visiten el poble degut a que es troba a uns 2.500m i per arribar-hi hi ha trams de fins a 3.500m. Unes quantes infusions d'aquesta planta sagrada i ancestral pels peruans i, fora problemes!

  

Salar de Atacama

Realment hi ha varis salars a la zona que hi pots arribar en vehicle o en bicicleta, tot i que aquesta última opció és bastant bèstia… Ja que pots estar tranquil·lament 2 o 3 hores sota el sufocant sol, de fet en més d'una ocasió, els ciclistes ens van parar demanar-nos aigua ja que no podien més… i és que com bé diu el nom, és un desert i amb totes les lletres.

Bé, com dèiem hi ha varis salars però resulta que si no t'informes bé et fan pagar per banyar-te a les cristal·lines aigües les quals tenen una saturació de sal tant elevada que sures literalment. Resulta que alguns dels salars tallen molt, els trossos de sal són com trossos de cristalls molt esmolats. Nosaltres rebels a pagar vam continuar conduint i després de fer bastants kms, des de la llunyania podíem visualitzar una gran extensió blanca, així que ens hi vam acostar tant com vam poder, però a 500 metres vam haver d'estacionar i continuar a peu. El camí va ser difícil i dolorós… ja que a cada passa t'enfonsaves i al mateix temps les capritxoses formacions salines et tallaven els turmells… Al final ens van quedar les cames com uns quadres i de fet, a dia d'avui encara tenim cicatrius… Però bé, tot sigui per tenir una mica d'aventura i estalviar uns calers!

Finalment vam arribar al salar i com no podia ser d'una altra manera, no hi havia ningú ja que l'accés era complicadíssim i… com tampoc podia ser d’una altre manera, era dels salars que tallaven… I quin mal altre vegada però… que maco i curiós! Realment flotaves com si fossis un tap de suro! L'indret et deixava sense paraules… És un paisatge que mai havíem presenciat encara que algun salar que altre havíem vist, però cap com aquest! Per no enrotllar-nos més us ho intentem mostrar en format de fotos i amb el vídeo.

Al eixugar-se l’aigua del cos vam tenir la sorpresa de que tot el cos quedava literalment recobert de sal i la roba totalment encartonada. Quan per fi vam aconseguir tornar a l’autocaravana vam conduir fins a les dues llacunes d’aigua dolça anomenada ‘Los ojos del salar’. Ens vam fer un bon bany i a dinar.

Valle de la Luna

Com bé intenta explicar el nostre amic Niko en el vídeo, aquesta vall és famosa per assemblar-se a la Lluna. En aquest cas, ens va tocar pagar… Dins la vall pots visitar unes coves ben curioses, pujar muntanyes lunars, dunes infinites i gaudir d'uns paisatges totalment abstractes que realment sembla que t'hagis transportat a un altre planeta.

Valle de la Muerte

No sabem exactament perquè es diu així, però per nosaltres mortal va ser el camí fins arribar a la gran duna apta per practicar sandboard, és a dir, snowboard però lliscant sobre sorra enlloc de neu!

Diem que va ser mortal el camí ja que vam tenir varis ensurts, trams irregulars, trams que s'havien ensorrat i d'altres que ens feien anar a 3 rodes! per sort només vam perdre una petita part del para-xocs de darrera…

L'experiència de lliscar sobre sorra va ser molt divertida i per l'Òscar i el Niko potser una mica menys… després de quedar ben enfarinats de sorra al caure.

Corre corre a veure la posta de sol! Vam conduir amb els últims raigs de sol fins a situar-nos a un punt clau a on pots gaudir de com cau el sol per darrera del Valle de la Luna, formant unes ombres i siluetes ben espectaculars! La veritat és que va ser una posta de sol màgica.

Pots visitar el següent link per més info de San Pedro de Atacama: http://www.sanpedronline.cl

Bé, ens acomiadem fins a la propera que si tot va sobre el previst, ja serà des del 4rt país d’aquesta aventura per Amèrica... Perú!

0 SurfSpot: Veddet i Pajonal, Xile (Video)

Veddet: Huasco és una població mitjana costanera a 40 km de la Panamericana, a partir d’aquí i durant 180 km trobem la “ruta costera de Atacama”. Ja podeu imaginar com és l’escenari; desert amb cactus i el mar de fons.

Una de les primeres platges de roca que trobem direcció nord és la platja Veddet, molt freqüentada per bodyboard però que també és surfeja amb shortboard. Moltes roques, poc profund, onada d’uns 100 metres potent. No cal dir que no hi ha res a 50 km a la rodona.

Continuant cap al nord per la “ruta costera de Atacama” trobem diverses platges de sorra i roca, molt sensibles al vent però amb molt potencial per descobrir.

Un dels secrets spots que més ens ha agradat en aquesta ruta és una onada que trenca de dretes sobre una llosa de pedres al voltant d’una petita illa. Check it out! 

0 SurfSpot: Talca, Xile (Vídeo)

Talca: L’accés des de la Panamericana és llarg, sense asfaltar i ple de petits encreuellats on és fàcil perdre’s. Tot i això pot ser un bon lloc per escapar de tot ja que no hi ha res més que una mina d’or i una desena de pescadors... Hi ha diversos points on trenquen onades solitàries i potents de dreta i esquerra.