7 Tahiti I.

Ia Orana, benvinguts de nou,

L’historia de Tahiti comença a Australia el dia que vam visitar el Legend Surf Museum (us recordeu?). Allà vam preguntar-li a l’avi surfer quin era el destí que més li havia agradat i ens va respondre: TAHITI.

Arribar a la Polinèsia no es gens fàcil, primer pel preu i segon per les connexions de vol. Nosaltres vam trobar una companyia relativament econòmica, Air Rarotonga, que vola de Cook Island a Tahiti per uns 250 euros. Més tard va resultar que era una filial de Air Tahiti.

Lihat Peta Lebih Besar

Vam sortir de Rarotonga en un mini avió d’hèlices (en el qual no hi cap el longboard el qual el vam deixar a Rarotonga), i en 3 hores estàvem a Tahiti, les vistes d’aproximació a l’illa ja ens van captivar tant pel color de l’aigua com pels esculls.

 

 

La Polinèsia és territori europeu ja que està colonitzada pels francesos, això vol dir que no cal visat i que pots gaudir de totes les comoditats europees. Per aquest motiu vam arribar sense tenir cap lloc reservat per allotjar-nos, ja que no és obligatori, i la vam clavar!!!

Just sortir de l’avió i mentre recollíem la maleta i la taula de surf un noi es va apropar per preguntar si havíem fet surf a Cook. La resposta va ser que no seguida d’un: Do you know any cheaper place for sleep??? “lloc barat per dormir” i ens va contestar en espanyol...Yo tengo una casa alquilada delante de la playa de Teahupoo, también tengo un barco , también internet, también podemos pescar y comer fruta gratis... Total que el noi es de Brasil i com la majoria de brasilers del que diuen la meitat.
Tot això i després de negociar un preu de 30 dòlars la nit, (molt però que molt ‘baratu’, eh! Per ser Tahiti ja que el mínim que vam veure eren uns 100 dòlars) vam accedir a acompanyar-lo a casa seva fent un dia de prova.

Ràpidament sense temps de mirar res de la capital, Papeete, vam agafar el bus de la ‘locura’. Dues hores i mitja en un bus de la dècada dels 80. Ressaltàvem com dues gotes de llet dins una tasa de Café. El bus agafa la gent que treballà a la capital situada a la part nord-oest de l’illa i la va deixant al llarg del seu trajecte fins a la part més sud-est.
El trajecte va ser una odissea, per una banda no hi ha parades establertes i la gent fot un crit al conductor quan vol baixar, Apea!!! Per altre banda, a part que la gent fuma i beu birres, el conductor va parar a un supermercat, Magasin li diuen aquí, perquè la gent pogués comprar i l’hi compressin birres, anarquia total. En aquesta parada al Magasin l’Òscar va poder fer les primeres compres.

Coco pelao aprofitant per fer la primera compra en una parada tecnica del bus...

El bus et deixa al final de la carretera, per arribar a casa del Thiago, nom del noi Brasiler, vam travessar un petit pont i caminar uns centenars de metres entre casetes de pescadors a la bora del mar. La casa està just davant de l’onada de “Txopo”, reconeguda mundialment i on s’hi celebra una prova del circuit professional de surf.

Teahupoo significa ‘mur de caps tallats’, rep aquest nom ja que al voltant de 1800 els Tahitians penjaven els caps tallats dels invasors formant un mur sobre del reef per intimidar-los.
Casa Thiago és una chabola de fusta de tres habitacions bastant tercer mundista però ens vam sentir molt còmodes en tot moment ja que disposàvem d’una habitació amb llit de matrimoni, dutxa amb aigua calenta solar, rentadora i cuina. Als voltants hi havia plataners, cocoters, papayes, advocats i pinyes. I un riuet arrebossar d’anguiles carnívores, peixos i crancs, als quals els alimentàvem amb les sobres dels nostres àpats diaris.

A part hi podies trobar tot tipus d’animalons, com gossos, gats, sargantanes, rates i milions de mosquits ja que el riuet era un “criadero” d’aquest insectes “indeseables” que ens van fer la vida impossible dia sí i dia també.

Els primers dies van passar ràpids, nedant al reef i veient tot tipus de peixos de colors, agafant cocos i fent-ne llet, recol•lectant papayes i plàtans. L’Òscar està fet un artista en pelar cocos. El Thiago ens va prepara ‘poison cru’ que és tonyina crua amb llet de coco i la Cristina va començar a menjar peixos del reef que s’assemblen molt a les sardines.

El primer peix de la Cristina...ueeeeeeeeeeee!!!!

Cada dia per la tarda gaudíem d’una posta de sol diferent i increïble, des de la sorra o des de casa d’algun veí que ens convidava a fer una cerveseta.

Amics per fi hem arribat a Bali, desprès de d’un munt d’entrebancs estem bé i descansant de l’estrès dels viatges i la moguda del volcà.

Des d’aquí us continuarem informant. Una mega abraçada!

-->